Isabel
Rodríguez
Fernández

Mestra d’ Educació Infantil.
Psicopedagoga.
Fundadora i Cap d’Estudis de Primària de l’Escola Congrés-Indians.
Autora del bloc de contingut pedagògic, didàctic, psicològic i humà www.cafepedagogic.com.
S’ha format en diversos projectes y línies pedagògiques a Espanya i a l’estranger (Summerhill, Antzuola, escoles de Finlàndia i de Reggio Emilia, León Dormido a Equador…)

Vaig néixer i créixer en un barri de la perifèria de Barcelona en un moment en què no es podia trobar res de bo als seus carrers. Tot i així, l’escola pública a la qual vaig assistir va ser pura vida per a uns infants que, en molts casos, no tenien gaires motius per mantenir viva la flama de la seva pròpia infantesa.

Des de llavors, vaig ser conscient de com pot canviar la vida si, en algun dels escenaris que habiten els infants, imperen les actituds saludables dels adults. Des de la meva infantesa, per tant, em vaig adonar de com la proximitat, l’autenticitat i el vincle amb l’adult podien ser sanadors i altament preventius.

Mai, per això, em vaig imaginar que seria mestra ni que em dedicaria a l’àmbit de l’educació o de la psicopedagogia. De fet, quan m’imaginava d’adulta somiava que viatjava en una caravana fent dibuixos i escrivint contes.

Va ser més tard, a l’institut, quan vaig començar a entendre amb més profunditat quin paper havia jugat l’escola a la meva vida i, al veure una exposició que un professor havia muntat sobre l’explotació infantil, em vaig sentir amb deute amb els infants i amb les següents generacions que venien darrere meu: em vaig sentir responsable de deixar un món millor darrere meu, tal i com altres adults havien fet abans amb mi.

Així va ser com em vaig matricular a la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona per estudiar i acabar sent Mestra Especialista en Educació Infantil. Allà vaig tenir la sort de trobar-me amb estudiants apassionades i implicades amb les quals vaig passar moltes hores debatent i creixent personal i professionalment. També vaig trobar professores i professors que em van parlar de projectes meravellosos, d’experiències i pedagogs significatius i em vaig creuar amb les seves obres i les seves vivències.

Un cop vaig finalitzar la carrera, vaig sentir que tot el que havia après no era suficient i que necessitava aprendre molt més i, per tant, em vaig matricular a Psicopedagogia a la Universitat de Barcelona. Allà vaig cursar un parell d’anys de llicenciatura i em vaig trobar alguns professors que també em van obrir portes i em van fer qüestionar molts principis i valors personals i professionals. Tota aquesta informació va anar derrotant resistències pròpies, descobrint noves formes de ser i sentir i alguna cosa dins meu es va començar a desmuntar.

Va ser llavors quan vaig començar a treballar primer en menjadors escolars i casals d’estiu i, finalment, vaig entrar al circuit de les substitucions dins de l’educació pública. Mai vaig pensar que acabaria opositant perquè per a mi era més important mantenir-me lliure, sense cap lligam. Però hi va haver una cosa que em va convèncer a fer-ho. Vaig estar de substituta un any sencer a una escola. Allà vaig veure coses que no m’agradaven i també coses que es podien millorar. Sabia que podia aportar el meu punt de vista, però gairebé no era escoltada perquè en mi es veia una persona efímera i passatgera dins del projecte. Al cap i a la fi, era una substituta i no em quedaria per molt més temps. Així doncs, vaig treure’m les oposicions per poder implicar-me de veritat en algun projecte i garantir la continuïtat del meu compromís educatiu.

Vaig tenir sort perquè, un cop aprovades les oposicions i acceptada al cos de funcionariat, vaig arribar a una escola de la perifèria de Barcelona que em recordava, inevitablement, la meva infantesa i la meva pròpia escola. Allà em vaig acabar de desmuntar del tot i em vaig trobar de cara i sense gaire remei amb la meva pròpia vulnerabilitat. Els infants que habitaven aquella escola em mostraven les mateixes històries que havien viscut els meus companys d’infantesa i, fins i tot, jo mateixa. Ja no hi havia marxa enrere, havia de començar a mirar-me a mi mateixa per poder ser una adulta saludable amb coses que aportar.

Vaig iniciar un procés personal dens que, a dia d’avui, encara continua vigent i, finalment, es va obrir la gran oportunitat de formar part de l’equip que iniciava l’Escola Congrés-Indians. Les persones que l’integraven em semblaven magnífiques, estimulants, provocadores, plenes d’il·lusió i amb moltes ganes d’aprendre i la idea d’iniciar alguna cosa des de zero em seduïa de forma irremeiable: apareixia davant meu un llenç en blanc i, tot i que la meva tasca com a mestra tenia molt de sentit a l’escola on estava, no m’ho vaig pensar dues vegades per llençar-me al buit i aprofitar l’oportunitat.

Amb aquesta porta que s’obria també es teixia una nova responsabilitat i el repte de formar-me profundament en diversos àmbits i molt al marge del que es considerava convencional. Va ser quan vaig veure clar que havia de superar les fronteres peninsulars i visitar altres països, altres escoles i altres maneres d’entendre l’educació. D’alguna manera, així es va tancar un cicle i em vaig transformar en allò que somiava a la més tendra infantesa: una viatgera amb motxilla a l’esquena amb ganes d’explorar.

Vaig visitar les escoles de Reggio Emilia a Itàlia, Summerhill a Anglaterra, Escoles de Finlàndia, el Proyecto Integral el León Dormido i vaig realitzar diverses formacions a escoles com el Roure, entre d’altres. Jo ja era una lectora empedreïda, però l’estímul de la creació d’una nova escola em va transformar en una veritable addicta i, mentrestant, després d’unes quantes aturades, vaig finalitzar la carrera de Psicopedagogia a la UOC.

Resumint: com a mestra he exercit, majoritàriament, com a tutora en diversos nivells (tant d’infantil com de primària), he participat en projectes com “Cinema en curs” i fa poc em vaig estrenar com a Cap d’Estudis de primària a l’escola que vaig iniciar juntament amb les meves companyes centrant-me, sobretot, en l’acompanyament als i a les mestres i en la formació interna. He escrit articles per a revistes com Kireei i també he participat com a ponent a diverses jornades com “Insólitas Miradas” organitzades per DIIP o “Dels Racons als Ambients” organitzades per l’associació de mestres “Rosa Sensat”.

I ja, per acabar, destacar que ha estat a l’Escola Congrés- Indians on també em vaig trobar amb la Verónica Antón que em va oferir l’oportunitat de formar part del seu equip al centre Senda i on espero oferir el millor de mi mateixa, la meva energia i la meva il·lusió com a formadora.