Avui tenim amb nosaltres a la Doa Rodríguez Bover, psicòloga, especialista en intervencions familiars sistèmiques, formadora de professorat en acompanyament emocional a la infància i coordinadora del cicle inicial de primària a Espai Aigua.

Ens parlarà de com està afectant el confinament a les criatures i què podem fer per acompanyar-les.

Doa, com se’t va acudir fer aquesta entrevista?

El primer impuls per a fer aquesta entrevista me’l va donar la meva cosina Marta, que aquests dies ens està oferint classes de ioga on-line a les veïnes i a l’inici de la pràctica sempre ens demana que la dediquem a un propòsit per a altres persones, no cap a nosaltres mateixes. Cosa que m’ha fet adonar que quan tinc ocasió de demanar un desig, sempre el demano per a mi. Ho faig de manera automàtica.

Aquesta invitació em va dur a preguntar-​​me què podia oferir jo a la comunitat en aquests moments

Paral·lelament, diferents famílies de l’escola on treballo, així com algunes persones de la formació que imparteixo a Senda (Centro de acompañamiento familiar y Educación Viva), em demanaven cóm acompanyar els seus fillxs en aquesta situació tan extraordinària.

Així que no vaig tardar gaire a comprendre que aquesta entrevista era el que jo podia​​oferir.

A més, m’han anat arribant vídeos i articles molt inspiradors, de diverses psicòlogues i professionals de la infància.

Així, el que explicaré avui a l’entrevista, esdevindrà un compendi de diverses investigacions i de la meva reflexió personal sobre què suposa tot això per als nens i nenes.

Per últim, comentar que t’he demanat a tu Laura que em fessis l’entrevista, perquè ets una persona amb qui sovint conversem sobre criança i he pensat que seria còmode i estimulant fer això amb tu.

(La Laura és una cosina meva també, té una nena de sis anys i un gran desig de conèixer els processos que va vivint).

 

Sempre és un plaer parlar amb tu delxs nenxs Bé Doa, així, què creus que suposa la situació que estem vivint ara per als nens i nenes? Què necessiten?

Vull començar explicant que crec que és una situació complex que té diferents conseqüències sobre les criatures. No entraré en el debat moral de si algunes són bones i d’altres dolentes, només recalcar que -sota la meva experiència- algunes actuaran en la direcció d’ampliar i nudrir el desenvolupament i creixement i d’altres que poden més aviat, posar pals a les rodes.

Així doncs, centraré la meva narrativa en quines conseqüències podem aprofitar i esprémer, i amb quines d’elles hauríem de trobar la manera de reduir, pal·liar, contrarestar o compensar. Doncs és la nostra responsabilitat com a adultes, cuidar dels infants, així com de les persones més vulnerables de la comunitat.

Un altre tema en el qual m’agradaria manifestar-me és que la seguretat i benestar delxs nenxs, no és una responsabilitat exclusiva dels seus progenitors. Perquè els nens i nenes no pertanyen a les seves famílies, no són objectes, sinó subjectes de dret. Drets reconeguts internacionalment, que s’estan garantint de manera dubtosa en la situació actual.

Per referir-me a la situació que estan vivint els infants actualment a Espanya, parlaré de quarantena. Perquè no se’ls està deixant sortir a passejar el gos, a comprar, o a cuidar d’una persona malalta com a lxs adultxs. Aquesta oportunitat de sortir una estona petita al dia, amb l’excusa de fer una activitat necessària, no la tenen. Per això, parlaré de les conseqüències que té per a ellxs la quarantena, perquè em semblaria injust dir-li confinament.

Responent la pregunta, una de les conseqüències més evidents de la quarantena és que no tenen accés al joc espontani a l’aire lliure.

Com demostren les investigacions en psicologia ambiental, elxs nenxs es desenvolupen millor a l’aire lliure, en tots els àmbits: físic, emocional, psicològic, social, creatiu i intel·lectual.

Està demostrat que als espais tancats tenen més accidents. En tenir menys llibertat de moviment, acumulen frustració i tensió, que té greus conseqüències en el seu estat emocional i per tant, en el seu comportament.

A més, en estar en fase de creixement, necessiten interactuar amb el medi natural per a completar el seu desenvolupament. Doncs és en la interacció amb el medi natural, com elx nenx pot anar construint una representació interna de les lleis de la física, de la biologia, de com funciona el món, de la realitat. I és només a partir d’aquesta interacció amb tot el cos i amb tots els sentits (gust, olfacte, tacte, so, vista, sinestèsia) que el cervell pot anar generant les connexions necessàries per anar avançant en el desenvolupament del pensament abstracte i formal.

Des de l’educació viva, s’entén que el coneixement es dóna a partir de les hipòtesis, interpretacions i reflexions que podem anar fent sobre les experiències viscudes. Contrastades amb major o menor grau, amb les reflexions d’altres persones. Ja sigui en la conversa, amb lectures, amb les narratives invisibles de la cultura…

Així, per a créixer saludablement, s’estimen d’unes 3 a 4 hores diàries de joc espontani a l’aire lliure. Fins i tot l’OMS està recomanant un mínim d’una hora al dia d’activitat física a l’aire lliure.

Per això, cal tenir present que els infants són una població més vulnerable que lxs adultxs al confinament. De la mateixa manera que ho poden ser a una mala nutrició, ho són a la privació d’estar a l’aire lliure.

 

I què en penses de què no puguin estar amb elxs amicxs?

En l’etapa de primària comença a obrir-se el món dels infants enormement, cap a la relació amb els iguals. Aquest fet té a veure amb què molts dels processos de construcció del pensament abstracte s’entrenen a partir de les relacions socials. Perquè no hi ha res més abstracte que la comunicació humana. És a dir, són imprescindibles, anys d’experiències de relacions amb altres humans, a ser possible amb iguals, per poder manejar la complexitat i diversitat d’elements que es posen en joc en la comunicació humana. Important que sigui amb iguals perquè no aplanin massa el camí i per a poder experimentar relacions d’igual responsabilitat i dret.

En l’etapa de l’adolescència,el que se sol donar amb més força és la cerca de qui sóc jo en aquest món. Quin és el meu lloc. Així, es converteixen en filòsofs constants. Contempladors de la vida, de les persones i sobretot, discutidorxs. Per això a vegades se’ns fan tan difícils a lxs adultxs, perquè necessiten discutir més del que ho necessitem nosaltres

En molts països se’ls anima a viatjar, conèixer altres maneres de viure, de concebre la realitat, perquè és un moment en què estan especialment sensibles a l’observació i contemplació.

En les escoles vives, o les escoles democràtiques, se’ls ofereix sofàs i sales d’estar, on es passen hores i hores conversant. També es posa èmfasi en el contacte amb la terra, en projectes de plantació d’horts perquè estan en un moment molt íntim, buscant el sentit de la vida.

Van generant hipòtesis i contrastant-les, sobretot amb elxs iguals, per anar generant un marc propi, dibuixar un camí. És cert que aquest s’anirà modificant al llarg de tota la vida, però hi ha un primer dibuix, un primer esbós.

Per això, a part del contacte amb l’aire lliure, és molt necessari pelxs nenxs, estar en relació amb altres nenxs per a poder cobrir les necessitats de desenvolupament pròpies d’aquestes etapes.

A Alemanya i a Suïssa per exemple, poden quedar amb un o dos amics, amb precaucions. Sempre han de ser els mateixos per no arriscar-se a possibles contaminacions.

 

Diuen que elxs nenxs s’adapten a tot… I que molts s’estan adaptant molt bé a la situació, fins i tot millor que elxs adultxs.

Els éssers humans tenim molta capacitat d’adaptació. Els éssers vius, tenim molta capacitat d’adaptació. M’agradaria fer un petit esment a un concepte molt utilitzat per Rebeca i Mauricio Wild, l’autopoesi.

Segons la vikipedia:

Autopoesi és un concepte proposat per dos biòlegs xilens, Maturana i Varela. Es refereix a la condició d’existència dels éssers vius en la contínua producció de si mateixos. És a dir, són autopoesics els sistemes que presenten una xarxa de processos o operacions i que poden crear o destruir elements del mateix sistema, com a resposta a les pertorbacions del medi. Encara que canviï l’estructura, la xarxa del sistema roman invariant durant tota la seva existència mantenint la pròpia identitat. Els éssers vius són sistemes autopoèsics. Estan vius només mentre estan en autopoesi.” (12 d’abril del 2020)

 

Així els nenxs, que s’estan construint, tenen molta flexibilitat per a integrar aquestes pertorbacions del medi. Però a l’adaptar-se tant, també tenen més perill de quedar-se condicionats per ell.

Per exemple, si una planta, des de petita, la vas enrotllant a una estructura de porxo perquè agafi la forma, agafarà la forma i continuarà creixent. En canvi, una planta que ja ha crescut, si la intentes enrotllar a una estructura de ferro, el més probable és que es trenqui. En aquest sentit, els nenx s’adapten amb més facilitat. I en aquest mateix sentit, es queden més condicionadxs per l’experiència viscuda.

 

Així, què hauríem de fer perquè això no els condiconi massa, que no es quedin amb un trauma?

D’una banda, com a adultes d’aquesta societat, tenim la responsabilitat d’assabentar-nos dels drets i necessitats de les diferents poblacions i de fer el possible per a garantir-los. És a dir, el benestar de les persones de la comunitat que formem part no és només dels polítics, és de totes. Així, ens toca comprendre, exigir i prendre acció perquè es doni resposta.

També, rescatant el concepte que he anomenat abans de l’autopoesi, crec que és important tenir en compte que elxs nenxs, igual que elxs adultxs, per aquest mecanisme de contínua producció de si mateixos, tenen la capacitat de donar-se allò que necessiten.

Així que una de les coses més importants és confiar. Donar-los temps i espais buits d’estímuls externs, de joc lliure i espontani perquè pugui emergir el joc simbòlic, el dibuix, les construccions, les creacions plàstiques, etc.

Elxs adultxs tenim el llenguatge verbal com a principal llenguatge per a processar, elaborar, prendre consciència del que ens va passant. Escrivim poesia, narrativa, assajos, etc. Xerrem pels descosits. També utilitzem diversos llenguatges artístics per a aquesta finalitat: la música, la pintura, la dansa, etc.

Elxs nenxs no tenen tan desenvolupat el llenguatge verbal. Així que malgrat que en moments pot ser útil posar paraules i parlar del que està passant, la seva manera de pensar i processar el que viuen és a través del joc simbòlic (jugar que sóc una àvia i aquell nino és el coronavirus i repeteixo una vegada i una altra el mateix joc) o altres llenguatges representatius, com el dibuix, les construccions, creacions plàstiques, el moviment, etc.

La diferència en què una situació esdevingui un fet traumàtic o no per a una persona, depèn de l’impacte que tingui aquesta situació en la persona i de la possibilitat d’elaborar allò viscut.

Així, molt important oferir un terreny propici perquè puguin elaborar, jugar, dibuixar, representar el que els està passant. Això vol dir, deixar-los temps de joc no guiat. Sense proposar-los activitats, deures

Sovint poso la metàfora de la planta per explicar com és per unx nenx créixer. Si una llavor té un entorn preparat, favorable per al seu desenvolupament, la planta creixerà. No perquè l’estiris més creixerà més de pressa, de fet si ho fas, és possible que la debilitis.

L’única cosa que podem fer si volem ajudar a la planta és cuidar del seu entorn. Que tingui una terra prou adobada, que tingui la quantitat d’aigua adequada, que tingui accés al sol, protegir-la de possibles plagues. Però l’acció de créixer la farà ella.

Amb elxs nenxs passa el mateix. Ellxs creixen. Nosaltres podem cuidar l’entorn. Protegir-lxs d’un excés d’estímuls que no els permeti fer allò tan sagrat que necessiten fer. Però l’acció de créixer la faran ellxs.

 

Clar, però ens trobem amb què, ara per ara això no es pot fer, perquè no poden sortir al carrer, tothom parla de que són vectors de contagi…

Contegiosxs ho som totxs. Elxs nenxs poden contagiar de la mateixa manera que les adultes podem contagiar. El que passa és que són majoritàriament asimptomàtics. Com la majoria de joves i adultes, que també són asimptomàtiques i surten al carrer tranquil·lament amb una sèrie de mesures preventives.

Crec que això té a veure amb el prejudici de què elxs nenxs són imprevisibles. Surten al carrer i ho han de tocar tot, no poden entendre que s’han de respectar unes normes.

Haig de dir que no podria estar més en desacord amb aquesta idea. Els nenxs són persones sensibles i empàtiques amb les problemàtiques que les adultes els presentem. Després de quatre setmanes de no poder sortir de casa, estic segura que els haurà quedat claríssim que es tracta d’una situació perillosa i excepcional. I de fet, amb l’hàbit que tenen d’acatar ordres de lxs adultxs, fins i tot quan no les entenen, confio totalment amb el seu compromís i responsabilitat.

A més, com ja he comentat abans, tenim l’experiència d’altres països com Alemanya i Suïssa, en què elxs nenxs estan sortint de forma organitzada.

En definitiva, crec que hem de tenir present que el risc zero no existeix.I la vida humana, que és per antonomàsia, en comunitat, comporta certs riscos. Així que trobo més encertat posar esforços en minimitzar el risc de contagi, alhora que també intentem reduir el risc que la quarantena pot tenir per a la salut psicològica i emocional dlxs nenxs.

Un col·lega em comentava l’altre dia com una nena del centre on treballa deia:

-No vull sortir, ni que ningú de vosaltres surti al carrer -referint-se a les seves companyes- perquè si surto puc matar a un avi…i podria ser el meu!

Aquesta suggestió per contenir les ganes de sortir, construeix un relat que no s’ajusta a la realitat i que pot comportar greus implicacions psicològiques pel que fa a la construcció de l’autoimatge que tindrà efectes emocionals impredictibles.

També l’altre dia una mare m’explicava que la seva filla de sis anys, té por de sortir al carrer, fins i tot per llençar les escombraries davant de casa, mostrant-nos el risc que té aquesta situació per a l’aparició de fòbies.

Només per nomenar alguns dels efectes que ja està tenint aquesta quarantena dels nenxs.

 

Sí, està sent molt dur per la meva filla també. I pel que fa a estar més a casa, com veus el fet que tinguin més temps amb els seus pares i mares?

Els nens i nenes que tenen la sort de tenir uns pares o unes mares amb prou recursos econòmics, emocionals, psicològics com per poder estar presents amb ells/elles, estan vivint un regal. Perquè una de les necessitats més descuidades en la nostra societat és la del fet que puguin disposar de temps suficient de presència de les persones amb qui tenen el vincle d’aferrament (més conegut com a vincle d’apego).

Conjuntament amb les necessitats que hem comentat abans, aquesta és una necessitat crucial en el desenvolupament saludable dels petitxs. I ara, en molts casos, està sent coberta.

Sobretot en les primeres etapes de la vida, elxs nenxs es llancen a l’aventura de buscar experiències que elxs serveixin per a crear noves connexions neurològiques, anar construint una representació interna del món exterior.

Aquest sortir a l’aventura, només es podrà donar si hi ha les seves necessitats de supervivència cobertes. Aquestes necessitats de seguretat emocional i fisiològica, són garantides pels vincles d’aferrament. Per la persona que materna i progressivament, per les persones que van generant vincles d’aferrament. Per això, encara que pugui semblar paradoxal, per a poder prendre autonomia i aventurar-se en allò desconegut, necessiten tenir ben coberta la dosi de seguretat afectiva i fisiològica, és a dir, de presència de mares i pares (o persones amb qui tenen establert el vincle d’aferrament).

Així, si no hi ha prou presència d’aquestes persones, sol ocórrer que les necessitats de supervivència entren en conflicte amb les necessitats de desenvolupament. Que per aconseguir cobrir les primeres, deixen d’anar a buscar la satisfacció de les segones.

Per això veiem tantxs nenxs que dintre el que cap, estan bé. Tinc contacte amb elxs nenxs de l’escola i moltxs lxs he vist relaxatxs, gaudint d’aquests mesos de regal que poden tenir a lxs mamis i papis amb ellxs. Poden emplenar el magatzem d’una bona dosis, que els donarà força per a les seves futures vicissituds.

Hem de tenir en compte però, que no totxs elxs nenxs tenen la mateixa sort. Hi ha famílies de tots colors i no totes tenen els recursos com per a poder oferir-los això.

Moltes famílies estan a casa teletreballant vuit o més hores diàries, perquè s’ha d’adaptar una feina que abans es feia presencialment, a l’àmbit virtual. Això suposa temps. Temps que després no es té per acompanyar a lxs més petites de la casa. Així, hi ha moltxs nenxs que estan moltes hores solxs.

 

Que potser és encara pitjor…

Bé, a l’escola hi ha un espai preparat i enfocat a les seves necessitats, amb persones disponibles per estar amb elles, tant de les seves edats, com les adultes que estan allà. Així que si ho comparem en estar desateses a casa, no sona tan atractiu.

A més, per aquelles adultes que estiguin necessitant posar totes les seves forces per no enfonsar-se en la misèria, per aquelles que estan veient que no podran pagar el lloguer del mes que ve, per aquelles que tenen dificultat en gestionar les seves emocions de por, frustració, ràbia, injustícia, pèrdua, dol, etc. Segurament serà difícil oferir alxs seus fillxs aquest temps de presència, seguretat i calma que tant necessiten.

El vincle de dependència emocional dels seus pares i mares, els du a viure intensament les emocions d’aquestes i a patir les seves conseqüències.

S’ha reconegut oficialment a Espanya, que des de l’inici del confinament han augmentat els casos de maltracte a la infància. A més de la violència masclista, que també repercuteix alxs petitxs.

També hi ha nenxs que no estan amb les seves famílies durant el confinament, que estan en centres residencials o altres llocs. Per aquestxs nenxs, tot això que parlàvem, no aplica.

 

Et volia preguntar, estan sorgint moltes preguntes sobre les malalties i sobre la mort

Aquesta és una altra de les coses que se’ns presenta amb aquesta situació. Elxs nenxs estan veient de molt més a prop el cicle de la vida i la mort.

Alhora, que tenen també molt a prop, les experiències delxs adultxs referents amb la malaltia i la mort. Les seves pors, inseguretats, emocions que els desborden, etc.

Com sovint, són experiències difícils d’encaixar per les adultes, encara se’ns fa més difícil poder acompanyar alxs nenxs. Així, sovint els ho ocultem, parlem intentant que no ens escoltin, inventem metàfores i tenim expressions que suavitzen el que passa, però alhora generen més confusió per alxs petitxs.

Així, en un context de por i ansietat adulta i confusió i dificultat de comprensió infantil, fàcilment apareixen pors i angoixes.

Jo crec que és important explicar de la manera més simple, concreta i verídica possible, el que està passant en la família.

Si pregunten sobre algunx familiar malaltx, anirà molt bé anar situant al grau de malaltia que hi ha. Com que el pensament és encara molt concret i absolut, anirà molt bé explicar amb alguna cosa palpable, quan de malaltx està. Em va agradar molt un vídeo d’una col·lega, Elisenda Pasqual, en què proposava explicar-los-ho amb els dits de les mans.

“Es pot estar malalt 2 quan tens un refredat per exemple, o estar malalt 4, quan tens una grip, la tieta ara està malalta 6. Malalt 8 seria estar molt malament i malalt 10 seria morir.”

 

I quan algú està a prop de la mort?

Si hi ha un mal pronòstic, es pot anar preparant per a la possible mort. Estar contextualitzat del que va passant, ajuda molt a entomar les males notícies. Si els diem que no passarà res i després passa, el desconcert i la desconfiança apareixen. La confusió els du ràpidament a la por.

Moltes de les pors envers la malaltia i la mort tenen a veure amb si ellxs es poden posar malaltxs i morir o si les mares o els pares es poden posar malaltxs i morir.

És important explicar-los el concepte de la universalitat: tots els éssers vius moren en algun moment; i la irreversibilitat: allò que mor, no tornarà a viure.

Amb tots els dibuixos i jocs de consola que veuen, en què els personatges moren i tornen a viure; i amb totes les metàfores que fem envers la mort: “ara viu allà al cel”, “ha anat a fer un viatge molt llarg”, etc. El concepte d’irreversibilitat queda una mica confós.

Quan estem segurxs de què aquests dos conceptes estan compresos, els podem explicar les nostres creences religioses, però primer se’ls ha d’explicar el que passa fisiològicament amb el cos.

Important, en aquestes explicacions, vigilar amb les respostes rotundes. A la pregunta de si els pares i mares morirem, millor no respondre només amb un sí. Els podria produir massa angoixa. Podem explicar-los que sí que morirem, però també els podem explicar que el més probable és que ho fem quan ellxs ja hagin crescut i puguin cuidar-se per si mateixes.

 

Sí, la meva filla sempre em pregunta si ella ja serà gran i jo ja seré vella quan em mori…

Basant-nos en les estadístiques, és el més probable a passar. Posar-los els fets excepcionals dins el quadre, farà que no ho puguin entendre com a un fet excepcional i que probablement apareguin bastantes pors.

No és fins a l’adolescència que apareix el pensament abstracte. Així, pelxs més petitxs (fins als dotze anys), els grisos són molt difícil d’entendre. Hem de parlar tenint present què pot comprendre elx nostre interlocutorx. L’objectiu és que entengui que totxs moriran sense que això li produeixi angoixa.

Així, per a persones sanes, és interessant utilitzar la postergació.

Quan hi ha una mort previsible, aleshores sí que és important introduir-la de manera gradual.

Un altre aspecte a deixar clar quan hi ha una mort és que el cos i totes les funcions vitals deixen de funcionar.

És important acompanyar expressions com “segueix viu/va”, explicant que ens referim que segueix viu en els nostres records, a la memòria, al cor, pel que hem viscut amb ell/a.

També explicar-los que no poden veure, escoltar, sentir, olorar… Perquè a vegades, amb expressions com “ellx et veurà sempre des del cel, tot el que fas”, poden generar molta por.

També ajuda molt a calmar les pors, explicar-los la causa.La mort té una explicació i és física. Les causes són físiques, s’han d’explicar. Millor evitar les explicacions que no mencionin les causes.

La mort no depèn de la bondat o maldat de cadascunx, ni de l’edat, ni d’altres aspectes.

Quan s’entén la mort física, després es poden transmetre i explicar les creences religioses.

 

Moltes gràcies Doa per totes aquestes reflexions i apunts, em seran de molta ajuda i espero que també a altres famílies. No sé si vols afegir alguna cosa més…

Gràcies Laura, agraïda d’haver compartit aquesta estona.

Potser acabar posant èmfasi en la importància d’aconseguir que elxs nenxs puguin anar sortint progressivament a l’aire lliure, que no hagin d’esperar un mes més. A veure si entre totxs aconseguim que això sigui possible.

 

Entrevista realitzada per:
Laura Ariza Bover

LEER EN ESPAÑOL

Si deseas recibir artículos y novedades sobre Educación Viva y crianza

SUSCRÍBETE