Fa unes setmanes que hem tornat a l’escola amb una normativa que ens ha capgirat el nostre dia a dia.

Com ja he comentat en diverses publicacions des que va començar la crisi de la Covid, elxs nenxs estan sent un dels col·lectius més perjudicats de la societat amb les mesures que s’han estat prenent. Malgrat ser el grup menys afectat per la malaltia, ha estat el grup que més ha patit i ha tingut més minvat l’accés a les seves necessitats bàsiques.

Com a professional de la infància, crec necessària la tasca de recordar a les persones que prenen aquestes decisions, que estan sent greument perjudicials per a les criatures en desenvolupament.

Trobar la manera d’acompanyar les restriccions

Les mesures actuals als centres escolars, afecten considerablement la manera en què lxs nenxs es poden relacionar i comunicar. El vincle i comunicació establerta amb lxs adultxs referents i amb elxs iguals té un paper crucial a l’articular qualsevol mena d’aprenentatge. Així, les restriccions imposades a les escoles, poden tenir un gran impacte en la manera en què elxs nenxs desenvolupen i construeixen coneixement.

Dit això, aquesta vegada m’agradaria centrar les meves reflexions en una altra direcció. Crec que és molt important que davant una situació com la que estem vivint es faci dos tipus de feines:

D’una banda, recordar les necessitats de la infància, confrontar les decisions que no les respecten i negociar mesures més ajustades i sensibles amb la vulnerabilitat d’aquest col·lectiu.

D’altra banda, trobo de vital importància posar la mirada en trobar la manera d’acompanyar les restriccions actuals, per tal que tinguin el mínim d’impacte possible cap a elxs nenxs que cuidem.

Posaré un exemple que pot ser esclaridor. L’inici de curs, sobretot en l’etapa d’infantil, ve amb molts moments en què unx nenx necessitaria estar amb la presència de les seves figures d’aferrament (família), però a causa de les circumstàncies socials i de la família això no és possible. Per tant, elxs professionals de la infància ens hem escarrassat en buscar la manera de què aquesta limitació tingui el menor impacte possible per a lx nenx.

Així, s’han generat nombroses publicacions parlant de la importància dels processos d’adaptació a l’inici de curs, que permeten la presència de les famílies a l’escola fins que progressivament elxs petitxs poden generar un vincle significatiu amb unx adultx referent. Cuidant aquest procés hem pogut veure com el fet de quedar-se sense la presència dels vincles d’aferrament no esdevé necessàriament en un procés traumàtic.

Doncs crec que ara ens toca fer això i aquest article s’enfoca en aquesta direcció. Generar reflexions, a partir de l’experiència, per aportar llum i oferir alguna comprensió envers com elxs professionals de la infància podem acompanyar els límits que la situació actual està imposant, de manera que tingui el menor impacte possible.

Per començar, tal com veiem a la formació que dono, com en qualsevol situació en què hem de cuidar i posar límits, és important, primer de tot, mirar com estem.

Revisar com estic vivint jo aquest límit, quina càrrega estic posant en la situació. És a dir, com d’enfadada, ofuscada, espantada… estic amb la normativa Covid que haig de transmetre.

Perquè si jo estic presa per la meva indignació i enuig serà molt difícil fer-la arribar d’una manera lleugera, clara i centrada en les necessitats delxs nenxs de l’aula.

Aquest punt de partida l’haig d’agrair a la Cristina Garcia, directora de l’escola on treballo, que un dels primers dies de setembre va venir enèrgica i inspirada mentre la resta del claustre auguràvem una tornada a l’escola fosca i monstruosa.

Elxs nenxs ens utilitzen de barem per situar com són les coses. Si nosaltres som capaçxs de prendre la situació actual, assumir-la i trobar les oportunitats que ofereix, així la transmetrem i així serà rebuda.

Altrament, si la vivim sentint-nos atrapadxs en una situació totalment dolenta en què no hi ha res a rescatar, transmetrem alxs nenxs un missatge que tindrà un impacte molt més gran en les seves vides.

Sé que aquestes reflexions abstractes, si no van acompanyades d’exemples concrets, poden ser enteses com a ingènues, manipuladores o poc connectades amb la complexitat de la pràctica diària.

Per això a continuació intentaré descriure i definir, amb exemples del meu dia a dia a l’escola, a què em refereixo.

Aleshores, com ho fem quan hem de transmetre límits amb què no concordem que siguin ajustats per als nenxs a qui estem cuidant?

A mi em sol anar bé acceptar aquests límits. Deixar d’estar en lluita amb ells. Analitzar-los, reflexionar i trobar la manera de dur-los a la pràctica de la manera més curosa possible.

Límits que no responen a les seves necessitats n’hi ha molts (per exemple: viure envoltats de cotxes, amb el terra asfaltat, etc.). El tema és com ho puc fer perquè puguin seguir creixent malgrat ells. Al final no es tracta d’evitar-los els límits, sinó de fer-los-els digeribles, que els enforteixin més del que els debilitin. Tot es redueix a això tan gran que fan elxs mestres cada dia, ser creativxs amb les circumstàncies que tenim.

Les famílies no poden entrar a l’escola

Així per exemple, davant la limitació de no poder tenir famílies dins l’escola i poder realitzar un procés d’adaptació cuidat, l’etapa d’infantil i cicle inicial de primària hem iniciat el curs al parc, a l’aire lliure. Si no podien entrar elles, podíem sortir nosaltres. D’aquesta manera, les famílies han pogut estar presents mantenint una distància prudent de la resta de nenxs del grup.

Després dels mesos de confinament i comunicació per pantalles, haver-nos retrobat a l’aire lliure ha estat molt gratificant. El protagonisme l’ha tingut el joc espontani en un entorn natural. Les plantes, els arbres, els bassals, les granotes, els insectes, el tobogan gegant, etc. Els elements que hem trobat al parc han estat inspiradors per als projectes i continguts de les propostes. Afavorint un aprenentatge que es construeix a partir de l’experiència, un aprenentatge viu.

Per descomptat, a estones ha estat incòmode estar a l’exterior. Per l’excés de sol, per haver de traginar els materials, etc. En aquests casos, hem buscat la manera de cobrir allò que anava apareixent.

Progressivament, a mesura que elxs nenxs han anat generant un vincle de seguretat amb elxs mestres referents, hem anat entrant unes hores al dia dins l’escola, sense les famílies. Per l’etapa de primària, com era d’esperar, el procés ha estat més ràpid.

Pel tipus d’educació per la qual nosaltres treballem, no poder tenir les famílies dins el centre és una gran pèrdua. Però sento que l’estratègia que hem trobat, de treure l’escola als parcs, ens està permetent cuidar aquesta necessitat. Esperem amb moltes ganes, que a poc a poc es vagin relaxant aquestes normes i puguem tornar-les a rebre dins.

Haig de confessar també, que la reducció d’adultxs dins l’espai ens ha donat més tranquil·litat i un entorn més relaxat.

Elxs alumnes s’organitzen en grups estables de convivència

Respecte a la normativa de funcionar amb grups bombolla, per a la nostra manera de fer, sento que ha esdevingut una pèrdua important de lliure circulació per l’espai, així com d’interacció amb una diversitat d’edats i projectes molt àmplia.

Alhora, hem pogut descobrir com aquest moviment constant generava un entorn dispers i sobreestimulant que a vegades, dificultava la concentració en allò que a unx li interessava. Espero, amb il·lusió, poder de tornar-nos a moure amb més llibertat per l’escola. Però igualment, puc apreciar la tranquil·litat que es respira pel fet de no creuar-se amb tantes persones i experiències diferents. Quan puguem tornar a barrejar-nos amb altres grups, tindrem present la descoberta envers la importància de regular les aglomeracions i la sobreestimulació que sovint tenen associada.

Entenent que necessiten anar canviant de context, hem organitzat el dia perquè no estiguin més de dues hores seguides al mateix espai. També trobem necessari que tinguin un mínim de dues hores i mitja (de les sis hores diàries que estan a l’escola) a l’aire lliure. El tenen al moment de l’arribada, durant l’estona d’esmorzar i durant l’estona de dinar.

D’aquesta manera és més fàcil i orgànic mantenir la distància de seguretat quan estan sense mascareta a l’hora de menjar.

Entrada esglaonada, en franges de 10 minuts

Pel que fa a les entrades i sortides esglaonades al centre, per tal que els grups bombolla no interaccionin, hem trobat una manera que ens està anant molt bé i, fins i tot, ha millorat l’experiència dels cursos antecedents.

Som una escola petita, d’una sola línia. Així, tot i que tenim el desavantatge de comptar amb un espai més reduït, tenim la sort de ser menys persones a organitzar.

També tenim la sort de tenir molts parcs i zones de vianants al voltant de l’escola. Aprofitant aquests recursos, cada grup fa l’arribada en un punt de trobada diferent, al voltant de l’escola.

Progressivament, tenint en compte les necessitats de cada grup segons l’etapa en la qual estan, anem entrant a l’escola.

Així, el Cicle Inicial som dels que ens quedem més estona al parc. Primer entren els grups amb nenxs més grans, que necessiten posar-se a treballar més de pressa. Elxs més petitxs tenen una entrada relaxada, amb la possibilitat de tenir una estona amb la família fins que anem dins el centre, aproximadament després de 30 minuts (ara que ja hem acabat les adaptacions al cicle inicial).

En acabar el dia tenim un funcionament similar. Tot plegat, ha suposat unes entrades i sortides molt més tranquil·les. Ens ha ajudat a guanyar espais que abans no utilitzàvem d’una manera tant recorrent. No els teníem dins l’imaginari de l’escola. És a dir, hem ampliat les parets del centre, estem sortint al barri, o potser és el barri el que està entrant dins els paràmetres que ara defineixen la nostra escola?

Presa de temperatura diària i cura del cos

Pel que fa a la revisió diària dels símptomes i temperatura, hem incorporat un moment d’autoobservació en arribar a l’escola. No prenem la temperatura a la porta.

Al matí sempre comencem amb una reunió per iniciar el dia mirant-nos, compartint anècdotes, reflexions, la proposta i dinàmica del dia, etc. Ara també compartim com estem. Tant físicament com emocionalment. No és totalment nou, a vegades sorgia parlar de com estàvem. Però ara ho fem cada dia.

És en aquest moment, en què cadascú es mesura la temperatura amb el termòmetre. La mesurem al canell de la mà, perquè ens sembla més amable que al front.

S’ha convertit en una rutina agradable, d’autoobservació i cura, lluny de la sensació de control i por.

Per assegurar que rentem mans sovint, ho hem incorporat en entrar a l’escola, abans i després dels àpats, i abans i després d’anar al lavabo. En estar associat en moments concrets del dia, s’ha integrat amb molta facilitat. Intentem prioritzar l’aigua i sabó al gel hidroalcohòlic sempre que sigui possible, perquè és més curós amb la pell.

Ús obligatori de la mascareta a l’aula

Pel que fa a l’obligació de dur la mascareta, per mi està sent la més difícil d’acollir. Perquè de la manera en què unx nenx d’aquesta edat en pot fer ús, té una funcionalitat molt dubtosa i és una de les normes que trobo més perjudicials per a la salut del seu desenvolupament.

A part de la incomoditat i els possibles perjudicis per la salut física, la mascareta afecta significativament les relacions.

La comunicació humana és molt complex i com ja fa anys que se sap, només el 20% és verbal. No és difícil imaginar que, l’aprenentatge de la comunicació no verbal requereix molts anys d’experiència en relacions amb iguals i amb adultxs. En l’etapa d’infantil i primària el llenguatge verbal està en construcció, així depenen totalment del llenguatge no verbal per entendre’s.

Una gran part del llenguatge no verbal l’emetem amb les expressions facials. En tenir coberta més de la meitat de la cara per una mascareta, elxs nenxs perden la seva font principal de comunicació. En l’etapa d’infantil la mascareta no és obligatòria. Però en l’etapa de primària i per alxs mestres sí.

Envers aquesta norma puc fer poques aportacions suficientment tranquil·litzadores. Però us compartiré el que de moment hem estat fent:

A l’escola aprofitem les estones de menjar (mantenint distàncies) i les de fer esport, per a poder descansar de l’esforç comunicatiu que han de fer la resta del dia. Hem fet els descansos d’esmorzar i dinar a l’aire lliure de manera que no estiguin més d’una hora i mitja seguida amb mascareta. També fomentem més hores de jocs esportius a l’aire lliure per tal que puguin respirar millor, expandir-se i deixar anar la contenció de tantes normes.

Amb la intenció de donar-los suport amb el fet de deduir l’estat emocional de l’altre a través de l’expressió facial, fem propostes com per exemple dibuixar a unx companyx que està fent una ganyota amb la mascareta posada. Imaginar la part que no veig i dibuixar-la. Hi ha diversos jocs de targetes d’emocions que poden ajudar a donar idees alx model del dibuix.

A més, ha arribat a l’escola un model de mascareta que du un plàstic transparent i permet veure l’expressió. Una companya em compartia que un dels seus infants li deia emocionat: “Et veig!”. El plàstic s’entela una mica i s’ha d’anar desentelant cada dues hores més o menys.

Us compartiré, també, una reflexió sobre una anècdota que per mi va ser important.

A vegades, quan hem de transmetre un límit amb el qual no creiem, podem caure amb el parany de transmetre’l d’una manera poc clara, que pot confondre alx nenx i dificultar que es compleixi.

També correm el perill de transmetre’l d’una manera rígida i poc empàtica, pel fet de desconnectar-nos personalment d’aquell límit, per no estar-hi d’acord.

Així, un dia, estàvem a una paret d’escalada que hi ha a l’aire lliure, al barri. Després d’una bona estona d’estar penjatxs a la paret, un nen em va dir que estava marejat i em va demanar si es podia treure la mascareta per a respirar millor.

Li vaig respondre que no, que podia parar i descansar una estona, però no es podia treure la mascareta.

El que em sembla remarcable d’aquella situació és que vaig sobreposar l’acompliment del límit, sense responsabilitzar-me d’ell i de la manera en què l’estava mantenint. El nen em va fer cas. Tant, que em vaig quedar pensativa.

Per sort, vaig posar una alerta al veure’m reaccionar d’aquella manera. Ho vaig compartir amb l’equip i em van recordar que amb les activitats esportives es poden treure la mascareta.

Després d’uns dies li vaig compartir que m’havia equivocat i que en moments en què està fent activitats de moviment o està marejat és important que es tregui la mascareta. Sempre podem parar, rectificar i reparar.

En fi, va ser un avís que em va recordar la importància d’estar atenta quan acompanyo un límit amb què no concordo. És fonamental que complir les normes no ens insensibilitzi. Som responsables de com les apliquem.

Una altra anècdota, envers la mascareta, que m’ha fet reflexionar, va ocórrer el primer dia que, amb coneixement de l’excepció de la norma, els vaig dir a un grup de nenxs que podien treure’s la mascareta mentre corrien. De set persones, només dues se la van treure.

Crec que és molt important acompanyar aquestes reaccions rígides, guiades per la por. En la infància és difícil captar els matisos. O es pot, o no es pot; o és bo, o és dolent; o és sa, o és perillós. Una de les tasques que tenim en aquests moments és acompanyar-lxs a relativitzar, a flexibilitzar. La mascareta té els seus avantatges i els seus inconvenients, i és important regular el seu ús. Ho entendran fàcilment si nosaltres els ho anem transmetent així el dia a dia. Però és important fer-ne un esment especial, anar-ho recordant. Perquè el més fàcil és moure’s d’una manera binària (bo/dolent) i no tant entre grisos. Tant per ellxs, com per nosaltres mateixos, haurem de fer un esforç per poder comprendre la situació amb amplitud.

Capacitat delxs nenxs per gaudir de la vida

En resum, comentar que, després de tants anys de professió, continuo sorprenent-me de la gran capacitat que tenen elxs nenxs per adaptar-se, acomodar-se i viure les coses d’una manera simple, neta, amb acceptació i lleugeresa.

Tenen una habilitat per estar amb el que hi ha i treure’n el màxim profit, impressionant. Per exemple, al pati hem traçat una línia imaginària, per a poder compartir-lo amb un altre grup bombolla. Ellxs han incorporat amb facilitat aquest límit i l’han convertit en un element de joc.

L’altre dia llançaven una corda a l’altra banda i jugaven amb persones de l’altre grup a través dels extrems de les cordes.

Crec que una de les coses més necessàries per a ellxs, respecte al curs passat, era recuperar la seva rutina, en un espai preparat per als infants, recuperar el contacte amb elxs iguals, jugar amb amigxs i tenir propostes vivencials i manipulatives que elxs permetin continuar descobrint i meravellar-se pel món que els envolta. Tot això ho han recuperat, amb alguns matisos i restriccions, però ho han recuperat.

Acompanyament emocional i psicològic del trasbals que estan vivint

Així mateix, trobo molt necessari continuar acompanyant l’impacte emocional i psicològic derivat del confinament de la passada primavera i de les nombroses restriccions i normatives que han viscut i continuen vivint, des de l’escola.

Crec que això passa per la determinació d’incloure dins el currículum aquests continguts. Des de creacions de contes amb personatges que encarnen les seves vivències, a investigacions i projectes sobre el funcionament dels virus, reflexions envers la malaltia i la mort, propostes corporals i de moviment, espais per a compartir com s’ha viscut alguna situació concreta, moments de joc lliure, etc.

Aquest tipus d’activitats són essencials per a poder anar digerint tot el que s’està vivint i poder-ho elaborar. És a dir, tot allò que es pugui expressar, dibuixar, ballar, plasmar i manipular fora, no es quedarà atrapat a dins, en forma de trauma.

De moment continuem immersxs dins aquesta crisi sanitària i encara ens queda molt per aprendre. Alhora puc dir que estic molt contenta de tot el que hem pogut comprendre fins ara.

Aprofito per a fer una crida alxs professionals de la infància, per compartir les vostres descobertes. A totxs aquestxs docents que esteu fent un acte d’amor perquè l’escola segueixi cuidant de la infància, siguin quines siguin les circumstàncies.

Estaré molt agraïda de llegir idees i suggeriments per a poder millorar en aquesta tasca tan necessària.

Perquè el dia que no puguem transmetre a lxs nenxs que “La vita è bella”, haurem fracassat com a professionals.